 |
| Todas estas fotos son del Monasterio de Poblet, El Escorial catalán. Allí están esterrados todos los reyes de la Corona de Aragón, que también comprendía Catalunya, que no un reino sino un condado. |
Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada
patria.
**********************************
 |
| Bosque con leyenda (abadia de Santes Creus) En un lado del claustro, cerca de la fuente, hay una cruz. La pusieron allí los monjes en recuerdo de dos de ellos , que se mataron peleando con espada, no se sabe por que. Por lo menos yo. |
El Real Monasterio de Santa María de Santes Creus (en catalán Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus), también llamado Santas Cruces,[1] [2] es una abadía cisterciense erigida a partir del siglo XII, que se encuentra en el término municipal de Aiguamurcia, en la provincia de Tarragona (España). Fue en el siglo XIII cuando, bajo el patrocinio de Pedro III de Aragón que expresó su deseo de ser enterrado en el monasterio, se construyó el panteón real, en el cual a su vez fue sepultado su hijo el rey Jaime II. Parte de la nobleza siguió esta costumbre medieval y escogió este lugar para su descanso eterno, consiguiendo el cenobio el tiempo de máximo esplendor y grandeza gracias a los numerosos donativos recibidos, hasta la decisión de Pedro el Ceremonioso en 1340 de instalar el panteón de la monarquía en el monasterio de Poblet.[3]
En el año 1835 y como consecuencia de la desamortización de Mendizábal la comunidad abandonó el edificio. Fue declarado monumento nacional por real orden de 13 de julio de 1921. Es el único monasterio incluido en la Ruta del Cister en el que no existe vida monástica.[4
En el año 1835 y como consecuencia de la desamortización de Mendizábal la comunidad abandonó el edificio. Fue declarado monumento nacional por real orden de 13 de julio de 1921. Es el único monasterio incluido en la Ruta del Cister en el que no existe vida monástica.[4
COMENTARI DEL TEXT:
Salvador Espriu i Castelló(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
“Assaig de càntic en el temple” és una poesia de l’època del franquisme, més concretament del segon període. El tema central és el desig de canviar la cultura del seu poble,és a dir, té la funció de queixa d’un sistema que no fa feliç al protagonista. Del primer vers al vers 8 és el plantejament; el poeta vol anar-se’n a un lloc diferent, on la gent sigui lliure de pensar. El nus és del vers 8 al 13, el poeta imagina que el seu desig es fa realitat. Finalment, el desenllaç que és del vers 13 al final, el poeta torna a la realitat i admet que no anirà a l’estranger, ja que estima a la seva terra, que només li dóna dolor i té por d’anar-se’n.
Aquest poema està compost per versos de mètrica molt diversa (tant art major, de nou, deu i onze síl•labes; com art menor, tetrasíl•labs, hexasíl•labs i octosíl•labs) a més, la rima és irregular: només tenen rima assonant el primer, segon, cinquè i dotzè vers, mentre que els altres són versos blancs. Per tant, es podria dir que el poema està compost per una única estrofa de 20 versos lliures.
El poeta diu les coses d’ una manera bella i amb una mica de mal caràcter, i utilitza uns recursos bastant irregulars.
Hi apareixen recursos estilístics com per exemple :
-Elisió: als versos 8 i 12.
- Sinalefes: als versos 7, 8, 13, 14, 15 i 17.
- L’asíndeton: covarda, vella, salvatge...
- Hiat: als versos 6, 8, 9, 11 i 20.
Paula Palacín, Albert Sánchez i Alba Ventura)
**********************
Yo no soy cristiana ni solo con el 50% , el resto, andaluza. Pero castillos y abadías siempre me han chiflado. A veces digo que si existiera la reencarnación yo seguramente hubiera sido un monje en
su claustro , o quemado en la hoguera como un tatatatatarabuelo mio,que tenía una imprenta, por publicar libros heréticos.Es verdad, no es farde.Tengo pruebas y las pondré aquí.
Espero os haya gustado. El poema no lo he traducido porque nunca queda bien.
Adiós, adèu,
Salvador Espriu i Castelló(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
 |
| Todas fotos son de la Abadia de Santes Creus |
“Assaig de càntic en el temple” és una poesia de l’època del franquisme, més concretament del segon període. El tema central és el desig de canviar la cultura del seu poble,és a dir, té la funció de queixa d’un sistema que no fa feliç al protagonista. Del primer vers al vers 8 és el plantejament; el poeta vol anar-se’n a un lloc diferent, on la gent sigui lliure de pensar. El nus és del vers 8 al 13, el poeta imagina que el seu desig es fa realitat. Finalment, el desenllaç que és del vers 13 al final, el poeta torna a la realitat i admet que no anirà a l’estranger, ja que estima a la seva terra, que només li dóna dolor i té por d’anar-se’n.
Aquest poema està compost per versos de mètrica molt diversa (tant art major, de nou, deu i onze síl•labes; com art menor, tetrasíl•labs, hexasíl•labs i octosíl•labs) a més, la rima és irregular: només tenen rima assonant el primer, segon, cinquè i dotzè vers, mentre que els altres són versos blancs. Per tant, es podria dir que el poema està compost per una única estrofa de 20 versos lliures.
El poeta diu les coses d’ una manera bella i amb una mica de mal caràcter, i utilitza uns recursos bastant irregulars.
Hi apareixen recursos estilístics com per exemple :
-Elisió: als versos 8 i 12.
- Sinalefes: als versos 7, 8, 13, 14, 15 i 17.
- L’asíndeton: covarda, vella, salvatge...
- Hiat: als versos 6, 8, 9, 11 i 20.
Paula Palacín, Albert Sánchez i Alba Ventura)
**********************
Yo no soy cristiana ni solo con el 50% , el resto, andaluza. Pero castillos y abadías siempre me han chiflado. A veces digo que si existiera la reencarnación yo seguramente hubiera sido un monje en
su claustro , o quemado en la hoguera como un tatatatatarabuelo mio,que tenía una imprenta, por publicar libros heréticos.Es verdad, no es farde.Tengo pruebas y las pondré aquí.
Espero os haya gustado. El poema no lo he traducido porque nunca queda bien.
Adiós, adèu,
No hay comentarios:
Publicar un comentario